Si un nen petit està jugant amb un osset de peluix i l’osset se li posa a parlar, el nen ho trobarà tan normal i tan divertit que li començarà a explicar coses. Aquesta mateixa experiència en un adult (comptant amb que l’osset no funcioni amb bateries), l’esgarrifaria i el deixaria sense dormir un parell de dies. Quan creixem la nostra ment és cada cop més racional, més tancada als imprevistos o les coses que s’escapen al nostre enteniment, ho creiem saber tot i tot ho volem entendre. Aquest fet envaeix la nostra vida, la nostra percepció de la realitat i evidentment, la nostra fe. Per alguns la fe és una convicció, per a altres un sentiment, per els que en tenim, simplement una realitat, però en aquesta realitat no és la nostra percepció la que tria sinó la fe que viu en nosaltres la que percep, la que s’emociona, la que queda en silenci i la que dóna gràcies. Potser hauríem de deixar sempre una petita porta oberta a que de manera imprevista, sovint en desconeguts, de vegades en un llibre, d’altres en una brisa... ens passi a prop un Àngel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada